Aquest curs, per primera vegada, a l’Institut Vila-Seca s’ha fet un Club de Lectura en anglès. No hauria de ser sorprenent, ja que llegir en anglès per algú que aprèn aquesta llengua estrangera hauria de ser quelcom ben normalitzat. Ara bé, és cert que potser el que resulta un xic més minoritari és llegir llibres; fer-ho per plaer, per curiositat i per interès.
L’obra que s’ha escollit és un clàssic: A Room of One’s Own de la Virgínia Woolf, el primer treball modernista sobre crítica feminista. És un assaig curt, poc més de cent pàgines, però llegir un assaig escrit en clau de ficció amb una narradora que no té nom, que podria ser qualsevol dona i que és un riu de pensaments i experiències és quelcom complex. Les idees i el vocabulari que trobem en el relat necessiten ser rellegides i porten temps i esforç. Però, un cop es connecta amb la veu de la narradora es recullen els fruits estètics i conceptuals d’una autora cabdal en la literatura anglesa i universal.
Una habitació pròpia es va escriure el 1928, tot just després que les dones obtinguessin el dret a votar al Regne Unit, i es va publicar l’any següent, quan hi va haver el crac borsari al món occidental. És fruit del període d’entreguerres, un moment de desil·lusió però de lluita social, especialment de reivindicació pels drets de les dones. Virginia Woolf denuncia les desigualtats que aquestes pateixen: no poden estudiar a la universitat, no poden guanyar diners ni tenir propietats. En definitiva, no tenen independència econòmica, ni llibertat per escollir i desenvolupar-se intel·lectualment. El llibre està ple de frases elaborades i impressionants com aquesta:
“La llibertat intel·lectual depèn de les coses materials. La poesia depèn de la llibertat intel·lectual.
I les dones sempre han estat pobres, no només durant dos-cents anys, sinó des de l’inici dels temps…”
Tenir una habitació pròpia és sinònim de tenir un espai-temps, diners, coneixements i llibertat per a poder escriure, pensar i crear literatura amb geni. Les estanteries de la narradora tenen espais buits on hi hauria d’haver les obres que les dones de generacions anteriors no van poder escriure. Els autors masculins han denigrat i desvaloritzat les dones perquè les consideraven intel·lectualment inferiors. Podeu imaginar què li hagués passat a la germana imaginària de William Shakespeare si hagués volgut ser escriptora? Què diria la Virgínia Woolf si visqués avui? Per sort, la veritat no és absoluta, les condicions socioculturals i econòmiques poden canviar i ho han fet. Tot i això, encara no tenim una igualtat prou consolidada per a poder ser escriptores, lliures i mestresses del nostre espai. La lluita continua i també es pot fer en la calma i el silenci d’una ploma que llisca sobre el paper per a donar lloc a la incandescència del geni.
Encara avui, les dones patim impediments i interrupcions, però hem de saltar els obstacles, i tot això no ens ha d’aturar. Us diria, llegiu, noies, llegiu! I escriviu allò que us succeeix per a poder consolidar una tradició i eixamplar un camí d’herba tendra que es pugui trepitjar amb fermesa.
Per a ser justes, caldria dir que tothom, homes i dones, de classe humil i acomodada, hauria de tenir dret a una habitació pròpia. Certament, sabem que la lluita de classes, la lluita contra la desigualtat i la pobresa, la lluita per tenir un sostre digne, un plat a taula, uns estudis… En definitiva: la lluita feminista -que és una lluita pels drets humans- no s’ha acabat encara. Si ens descuidem, en qualsevol moment podem fer un pas enrere i cal estar ben atentes, estudiar, treballar i defensar el nostre espai, els nostres drets i la possibilitat de fer escoltar la nostra veu sempre.
Les dificultats que comporta llegir aquest llibre, i més llegir-lo en anglès, poden esdevenir una metàfora de les pedres que podem trobar pel camí del nostre desenvolupament, del nostre creixement, de la nostra insistent lluita si som nascudes “dones, de classe baixa i nació oprimida”, tal com deia Maria-Mercè Marçal. Una triple condició que ens ha de fer rebels i fortes.
No puc acabar sense agrair a tot l’alumnat que ha participat en aquest Club de Lectura en anglès, ja que m’ha permès créixer i conèixer una mica més mentre compartíem l’experiència. Espero que, per a ells i elles, hagi estat un desafiament que els animi a continuar aprenent i els permeti reflexionar i crear, tot fent sentir la pròpia veu.
Eulàlia Busquets Lluch
